Joan Sales
Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna
Lluís Busquets
(Amb fragments intercalats d'una entrevista a l'autor)
Neix el 19 de novembre del 1912 al carrer de Pau Claris, prop de la Gran Via. Va al col·legi dels escolapis de Diputació. "En guardo un record fantàstic. Recordo el pare Guanyabens… un sant. Companys? Recordo en Carles Sentís, en Ramon Sugranyes… L'ambient era exaltadament catalanista i liberal, cosa que no es trobava als jesuïtes, l'ordre rival d'aleshores…"

Els anys 1925-26 fa una estada a Lleida i acaba el batxillerat. A quinze anys comença a estudiar dret. Hiverns a Barcelona; estius a Vallclara. Col·labora a La Nau d'en Rovira i Virgili. "No, no vaig arribar a militar al Bloc Obrer Camperol. Jo vaig ser del Partit Comunista Català d'en Jordi Arquer, llavors que aliava el nacionalisme amb el comunisme. Més que res, hi trobaven endegament els meus anhels juvenils. Els nostres pitjors enemics, llavors, eren els del PCE, que volien arribar a casa nostra. Els vam arribar a dir "moros leales". Llavors de la fusió del PCC al BOC, ja no m'hi vaig sentir identificat; el marxisme ja no estava al servei de Catalunya, sinó al revés."

El 1933 es casa pel civil. Coneix Màrius Torres i s'hi carteja. En esclatar la guerra és destinat a la columna Durruti. "Vaig passar un calvari. Eren tots anarquistes i m'hi lligava només el fet de tenir un enemic comú. Hi havia bona gent enmig d'assassins vulgars. Sí, els de la seva pròpia columna el van matar, en Durruti." És destinat a la columna Macià-Companys (trentena divisió), on troba el germà de Màrius Torres, Víctor, i on és ascendit a tinent. És processat pel SIM (Servei d'Informació Militar, i més aviat, d'espionatge i delació, a les ordres de Moscou). A ell i el seu germà Francesc se'ls feia responsables de no haver denunciat els tres germans petits que no s'havien incorporat al front. "Una monstruositat jurídica!" Empresonats el pare i tots els homes de la família, els tres germans petits moriren al camp de concentració, infestat de tifus. "Sí, vaig ser al presidi de Montjuïc, i de Barcelona ens portaren a Roses. Com ens la passàvem? Malament: passàvem gana de debò. Els calabossos del SIM eren horribles. Ara, segur que hi hagué qui ho passà pitjor que jo." A mig procés és ascendit a capità: l'exèrcit, gràcies a Déu, no tenia res a veure amb la bòfia. Sobresegut el procés, va a parar a la seixantena divisió. "Sempre ho feien, això de canviar de divisió els oficials processats. En els darrers moments m'ascendiren encara a comandant. Vam travessar la frontera entre Molló i Prats de Molló."

En esclatar la guerra mundial, com tots els aliats, tenia esperances de la victòria aliada i el convenciment que els aliats intervindrien a Espanya i en traurien Franco. "A París sobrevivíem donant classes." L'exili el porta a Haití (Santo Domingo i San Pedro de Macoris) i a Mèxic (Coyocan). "No, mai no he treballat en res relacionat amb la carrera de dret. Em vaig proposar d'aprendre de linotipista, que llavors, com ara, es guanyaven molt bé la vida."

El 29 de desembre del 1942 mor Màrius Torres, de tuberculosi, al sanatori de Puigdolena. Abans de morir, recollirà les cartes de Joan Sales en un lligall.

El 1943 es casa per l'Església. Presideix la celebració mossèn Josep Benet, un sacerdot català exiliat (n'hi havia d'altres) molt amic dels Sales. "Pensàvem tornar perquè allà no fèiem res; la feina de debò era a Catalunya. Però els primers anys de postguerra, la repressió franquista era molt forta. Si volíem tornar havíem de fer un jurament d'acatament al règim, cosa que ens repugnava." A Mèxic publicava Quaderns de l'exili, que propugnaven l'organització d'una unitat catalana per lluitar al costat dels aliats.

"El 1948, un cop amainada la repressió, sortí un decret del Franco segons el qual podies presentar un currículum vitae de caràcter polític. Se l'estudiaven i et deien què et farien si tornaves, quines penes." Torna al mateix temps que els altres dels Quaderns. En Ferran de Pol, en Raimon Galí, en Josep M. Ametlla... De nou a Catalunya, fa anotacions a les cartes trameses a Màrius Torres i entra de conseller literari a l'editorial Ariel.

El 1949 publica una col·lecció de Rondalles clàssiques i col·labora en els volums de Soldevila de la Historia de España i a la Història dels catalans.

El 1952 publica Viatge d'un moribund (a Ariel). Recull de poemes escrits a l'exili, llevat del darrer. Exhaurit i reeditat en Cartes a Màrius Torres.

El 1955, amb en Jaume Aymà, funda el Club dels novel·listes. El primer volum és El testament de Xavier Benguerel. Treballa en traduccions de Kazandzakis. Guanya el Joanot Martorell amb Incerta glòria, que no es publicarà sencer fins el 1962, i en francès. Adaptació per a nois i noies de Tirant lo Blanc (a Ariel, reeditat el 1979 per Edicions Mall-Grup Promotor).

El 1958 s'estrena al Romea Tirant lo Blanc a Grècia, òpera bufa que no es podrà editar fins el 1972 al Club Editor. A partir de l'edició d'El mar de Blai Bonet, volum novè de la col·lecció, Joan Sales s'encarrega definitivament de la col·lecció. En el volum cinquè, el 1956, sortí una tercera part de la seva novel·la Incerta glòria.

Joan Sales El 1962 edita La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, considerada, més tard, la millor novel·la catalana de postguerra en una enquesta als crítics confeccionada per Serra d'Or. Gallimard de París publica Gloire incertaine. La crítica francesa es desfà en elogis. Jean Lacroix en pren nota per al seu assaig L'échec. "No hi ha pitjor fracàs que l'èxit de l'home arribat -on?- i que la borratxera de qui veu en el vas clos de la pròpia voluntat, de la pròpia set i de la pròpia fruïció de poder", dirà E. Amado Léxy-Valensi. Ricaumont, a Combat, dirà que "poques novel·les profanes tenen el pes metafísic d'Incerta glòria", i encara, "la descripció del drama viscut per Catalunya d'ençà del 36 iguala les millors novel·les de Bernanos... L'única preocupació de l'escriptor és la veritat, lluny de la mentida negra i de la mentida roja". En parlaran La Croix, Esprit, Le Monde, la revista marxista La Nouvelle Critique, etc.

L'any 1968 es concedeix a la novel·la el Ramon Llull, que havia de designar una novel·la catalana d'entre totes les dels darrers vint anys. Es lleven així els obstacles per a una edició íntegra, que s'esdevé el 1969: Incerta glòria (Barcelona, Club Editor, text íntegre i refós). Dues edicions i, a més a més, la castellana.

El 1970 es concedeix a la novel·la el Premi Ciutat de Barcelona sense haver estat sol·licitat. Mentrestant, Joan Sales ha traduït Kazandzakis, El Crist de nou crucificat; Dostoievski, Els germans Karamàzov, i Lois Delluc, El garrell.

El 1976 publica Cartes a Màrius Torres, que inclou el recull de poemes "Viatge d'un moribund", a la col. "El pi de les tres branques". Queda finalista a la Lletra d'Or del 1976.

Diu que ara no escriu res, però que li agradaria escriure una altra novel·la que li ronda pel cap i que es titula Cinquanta anys després.

Copyright text © 1980 El Mall


Autoanàlisi literària
Joan Sales
Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista.

Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part.

Joan Sales a la República Dominicana (1940). A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica -tant catalana com francesa com castellana- que s'ha ocupat d'Incerta glòria; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).

Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més, he publicat una adaptació del Tirant lo Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d'òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamazòv i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d'altres traduccions dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims (la Notícia biogràfica que va davant la quarta edició de les poesies de Màrius Torres té unes setanta pàgines i altres tantes el meu pròleg a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines, per no esmentar més que dos casos). Afegiu-hi encara la feinada de La Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.

Els qui diuen que sóc l'autor d'una sola novel·la, no tenen prou en compte que Incerta glòria no és una novel·la, sinó quatre: la primera part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria. I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day". Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. He dit abans que estava agraïdíssim a tots els crítics que han parlat de la meva novel·la quàdruple: n'hi hagué un, però, que em guardaré d'esmentar perquè no el vull ferir, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi. ¿Quina mena de catolicisme s'ensenyava en aquella Espanya?

Copyright text © 1980 El Mall


N'han dit...
Joan Sales Pocs autors com Joan Sales deixen en el lector una sensació tan viva, tan directa i intensa de la seva voluntat d'explicar-se: d'explicar i d'explicar-ho tot com volent preservar de l'oblit o de la confusió tot allò que fou la seva experiència. A això sembla respondre la quantitat d'incidents i personatges que formen el gran fris d'Incerta glòria i els constants meandres narratius que detenen i dispersen el fil narratiu i que fan la impressió d'estar urgits per l'imperatiu de donar fe del seu món sense reserves de cap record, de cap matís, de cap sensació. D'altra banda, les constants correccions i amplificacions a què sotmeté la novel·la -1956, 1962, 1969, 1971, 1981- també fan pensar -censures al marge- en aquesta mateixa voluntat de no oblidar res, de retronar al ja dit per a fer-ho més revelador d'una experiència irrepetible. I en darrer terme, aquest sembla també el sentit que tota l'obra literària de Joan Sales -Incerta glòria, Cartes a Màrius Torres, Viatge d'un moribund- no sigui altra cosa que modulacions sobre el mateix món literari, sobre la mateixa experiència, a la que retorna una i altra vegada. La sensibilitat literària que es desprèn de tot aquest material, insisteixo, és la d'un gran conversador. D'un conversador fervent i apassionat amb el seu relat -barreja de deure moral i passió narrativa- que volgués deixar testimoni del que veié i sentí com si de ningú, sinó d'ell, depengués que ho sabéssim.

I en depenia. Encara que només fos pel que fa als materials de la novel·la, Sales havia de ser conscient que explicar històries de la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts no era, precisament, la versió més difosa el 1956. Menys, encara, que els protagonistes, situats inequívocament en la defensa per les armes de la legalitat republicana, tinguessin com a tema constant de les seves converses epistolars -de les seves vides- el Cristianisme, compensant així l'esquematisme i la polarització ideològiques que amb tant d'entusiasme d'una banda i altra es fomentà.

Aquesta, però, és una actitud que va molt més enllà d'una honesta voluntat d'equanimitat històrica. Els personatges de Joan Sales tenen un món interior dens i, per això, viuen la guerra però no en són només el seu símptoma. Per Joan Sales un home no és el seu bàndol; i per entendre això cal recordar que els personatges -i el mateix Sales- no dubten de jugar-se la vida per les seves conviccions. La guerra, en aquest sentit, és una circumstància indefugible, però no la identitat del món narratiu de Sales. Aquesta perspectiva dota al fris històric d'una complexitat tan incòmoda com valuosa i així personatges tan divergents com un anarquista i un fabricant de pasta per a sopa se'ns presenten amb una proximitat afectiva directa, autèntica i convincent. Amb la naturalitat de qui parla de personatges i no, per tant, de personatges prèviament manufacturats per al consum de la idealització o del descrèdit.

El que apunto, però, pot fer pensar al lector que estem parlant d'una vaga tolerància que o s'exhibeix com a mostra d'un imperatiu moral, o la destil·la un escepticisme intel·lectual neutral o indiferent. Ni una cosa ni l'altra. Els personatges de Sales comparteixen més aviat l'actitud antiintel·lectual de l'home comú per al qual un crim és un crim i un arribista polític és un aprofitat sense vergonya per molt maquillatge ideològic que s'apliqui. Per a l'autor el problema no és de tolerància, sinó de complexitat, i Joan Sales quan enfoca narrativament de prop un personatge és per a revelar-ne una història moral complexa. Aquesta complexitat es fa també patent en l'estructura de la novel·la, ordida amb el testimoni directe dels personatges i, per tant, feta de contradiccions i perspectives -dialèctica, digué el crític de la Nouvelle Critique- amb explícita denúnica a la seva intervenció demiúrgica com a narrador.

Ramon Pla i Arxé, "L'obra literària de Joan Sales", Avui (23/11/1983)

Joan Sales Ara bé, quin tipus de novel·la proposa i defensa Sales com a crític i com a editor? Val la pena que ens deturem en aquest important punt per entendre, també, les seves intencions com a novel·lista. De fet, Sales té unes idees ben definides del que vol que sigui una novel·la. Unes idees que arrenquen, en bona part, de les expressades i defensades a Quaderns de l'exili. L'any 1969, quan va sortir la segona edició d'Incerta glòria , que Sales llavors considerava definitiva, José Cruset li preguntà en una entrevista d'on sortia el novel·lista. La resposta de Sales va ser aquesta: "Yo diría que, más que nada, de las cosas que desgraciadamente nos ha tocado vivir… Tengo la impresión de que si a nuestra generación nos hubiera tocado una vida más tranquila… burguesa… yo no habría escrito ninguna novela." És la pròpia existència, de manera especial la guerra i la tragèdia que arrossega -com també l'aventura-, la que el porta probablement a escriure una novel·la que, justament, l'explica. I és que quan contesta en una entrevista a Busquets i Grabulosa, destaca: "Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat; un llibre val per la veritat que ens porta." Tanmateix, a l'hora de definir la veritat, Sales i Grabulosa coincideixen a considerar que això resulta pràcticament impossible. Així, en les respostes de Sales trobem dues paraules que ens poden ajudar a comprendre els seus propòsits com a novel·lista i que, alhora, han condicionat la tria com a editor: vida i veritat; tanmateix, podem identificar un altre mot que s'hi relaciona: testimoniatge. Ja hem destacat el rebuig que Sales sent per la novel·la fantàstica i, fins i tot, per la imaginativa i pel conte, inicialment, sobretot, amb intransigència. D'una manera excloent.

Carme Arnau, Compromís i escriptura. Lectura d'Incerta glòria de Joan Sales (Barcelona, Cruïlla, 2003).
| IMPRIMIR