Vicenç Riera Llorca
N'han dit...
Vicenç Riera Llorca: l'home que més esforç ha fet per explicar-nos l'exili, com a assagista, com a creador; el periodista combatiu, director de Pont Blau, una de les revistes de més prestigi publicades a Mèxic; i, sobretot, el novel·lista de Tots tres surten per l'Ozama, obra del 1946, honesta, precisa, que el realisme històric dels anys seixanta va mitificar com un punt de referència ineludible.

Quan m'he assabentat de la mort de Riera Llorca, m'han vingut al cap aquestes imatges. No sé si li fan prou justícia, però són imatges que inevitablement em remeten a un lluitador a qui no puc sinó recordar amb un immens respecte: l'home que va servir una causa, com a periodista i com a novel·lista. Potser per això, per aquest servei, mai no va potenciar aquella vena innovadora que, en la seva obra, empeltava la tradició novel·lesca catalana d'un Oller o un Puig i Ferreter amb els Dos Passos i els Faulkner de la literatura americana d'entreguerres; potser per això, per aquest servei, va mantenir sempre un to més aviat didàctic.

La seva figura forma part d'un paisatge més abrupte de la literatura catalana contemporània, el de la guerra, els camps de concentració, de l'exili i del retorn en ple franquisme. Riera Llorca hi posa sempre una nota de dignitat.

Jordi Castellanos, "L'home que més esforç ha fet per explicar-nos l'exili" dins El País (16/05/91)


[...] era un hombre prolífico, muy curioso del mundo que le rodeaba, perspicaz periodista que vivía siempre pendiente de la comunicación. Conversador agudo, inteligente, espontáneo, de una ejemplar discreción, crítico y seguro en sus opiniones, cordial con sus amigos a pesar de su rictus severo. A lo largo de su dilatada vida, tanto en su Barcelona natal, como en el exilio mexicano y posteriormente, en su pueblo adoptivo. Riera Llorca ha sido un gran animador cultural y un gran escritor que siempre se obstinó en dar testimonio histórico de la sociedad catalana.

Narcís Ramió, "Adiós a un último obstinado" dins El Observador (17/05/91)


Riera Llorca y RaimonRiera era un escriptor amb saba de periodista, la qual cosa comportava un estil clar, ben tallat, amb unes quantes idees-motor. I per això avui se'l pot considerar, un cop hom té a mà la seva obra de conjunt, diguem-ne periodista i de crítica literària, com el cronista més important de l'exili i no solament a Mèxic. Perquè, a més a més, era un ideòleg que insistia en uns quants punts que tenien com a marc els Països Catalans... Una altra preocupació de Riera era la situació de la nostra llengua i de la influència de les immigracions massives. I la tercera noble dèria, la joventut catalana, tant la de fora com la de dins... Un quart aspecte, no cal dir, dels leitmotiven de Riera seria la vida literària catalana, primer a l'eixli i després, quan la censura ho va permetre, des del 1946, allò que s'anomenà "l'escletxa", a Catalunya.

Albert Manent. Pròleg a Vicenç Riera Llorca. Cròniques americanes (Barcelona, Curial, 2003)


Com Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders o Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca també pertany a la generació coneguda com la dels "novel·listes de diàspora", una generació que va ser rupturista per un desig de fugir del "casolanisme", però també, naturalment, per les circumstàncies que els va tocar viure: la guerra i l'exili. Riera Llorca dóna una gran importància a la recuperació de la memòria de l'abans, el durant i el després de la guerra civil i exposa els records des de molts punts de vista. Podríem dir que escriu ficció, però amb una preocupació obsessiva perquè els fets descrits siguin històricament exactes. Des d'aquesta òptica podem qualificar la seva obra com de "realisme històric".

Ramon Sargatal i Susanna Canal. Diccionari d'escriptors en llengua catalana (Barcelona, Edicions 62, 1998)


L'autor de Tots tres surten per l'Ozama fa un tipus de literatura que potser podríem anomenar pedagògica, escriu per deixar testimoni, per guardar memòria d'una època i d'unes circumstàncies concretes: la de l'exili i la dels exiliats catalans de la República, tenint en compte els precedents immediats i les seqüeles consegüents. La importància de la memòria, com en els antics annalistes i memorialistes, és preeminent, potser és una mica la clau de volta de tota la producció narrativa de Riera Llorca.

Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès. Pròleg a Georgette i altres contes (Barcelona, Curial, 1995)


Riera Llorca y FabregatEl trasbals per què passà, ell i tants d'altres catalans, durant el període clau de la guerra civil i l'exili li donà tema per iniciar-se com a escriptor d'obres de ficció. Així, publicà a Mèxic Giovanna i altres contes (1946), i Tots tres surten per l'Ozama (1946). Aquesta novel·la recollí el pas per la República Dominicana de tres amics, i fou escrita amb una notable tècnica objectivista, entre la crònica i la ficció. Però, per raó d'haver estat publicada a l'exili, l'esforç quedà estrictament vinculat a un públic lector molt limitat i als escriptors coetanis. De retorn a Catalunya va començar un cicle de grans dimensions que –en mots de Triadú – tenia caràcter de saga, centrat en els "personatges de la seva generació relacionats amb la història política i social de Catalunya del darrer mig segle, amb la guerra i l'exili que els són comuns. Bona part del valor d'aquestes novel·les recau, per una banda, en el caràcter històric i documental, ja que són testimonis de primera mà d'unes vivències col·lectives transcendentals, i, per l'altra, en l'adaptació de tècniques més o menys objectivistes procedents de la novel·lística nordamericana.

Roda de malcontents (1968), que inicia el cicle, gira al voltant del món obrer anterior a la guerra civil. Amb permís de l'enterramorts (1970), que, probablement, és la mostra més significativa del projecte narratiu de Riera Llorca, és la narració paral·lela de dues experiències del protagonista Miquel Jonquer: les vivències de l'exili, tot just acabada la guerra civil, i totes les trifulques per què passa el protagonista fins arribar a instal·lar-se a Mèxic, tot plegat, en contrast amb el desencís experimentat durant el retorn a Catalunya.

Ben típic de tants homes de la seva lleva, presenta un contrast notable entre el món que al protagonista li semblava més real, el de la immediata postguerra, i la calagror del present. Joc de xocs (1970) completà la sèrie, i suposà una ampliació de la perspectiva de l'exili mexicà. Seguiren Fés memòria, Bel (1971), novel·la centrada en els fets d'octubre de 1934, Oh, mala bèstia (1971) i Què vols, Xavier? (1974).

El 1979 va publicar el volum de memòries El meu pas pel temps. 1903-1938. Com la resta de l'obra narrativa de l'autor, és un llibre profundament arrelat a la història, i per tant representa un complement inestimable de l'obra de ficció.

Enric Bou, "Vicenç Riera Llorca" dins M. de Riquer, A. Comas i J. Molas. Història de la literatura catalana (Barcelona, Ariel, 1988)


Perquè els "malcontents", com podríem anomenar els personatges –més d'una vintena, sense comptar els no-catalans – de Riera Llorca, són comuns a tot el cicle de novel·les, encara que el temps de llur existència no coincideixi del tot. El punt de partença és el mateix: els anys enfebrats, d'adolescència i joventut de les proximitats de la República, i també és el mateix el punt d'arribada: la guerra i l'exili. Però llur malcontentament té un vessant doble: el que els prové de fora, o sigui de les situacions que en bona part els són imposades pel curs dels esdeveniments, i el vessant que els ve de dins, és a dir, que sorgeix d'ells mateixos i amara llur vida personal. En el primer cas, som als dominis de la crònica i, en definitiva, de la novel·la històrica; però en el segon som en plena novel·la psicològica, on tot s'explica per la conducta de l'individu. Riera Llorca tracta aquestes dues situacions com una de sola, però amb el realisme més intencionalment la primera i amb un estoic escepticisme la segona. L'estil l'hi acompanya, sempre dominat i concís, tan contingut que no suggereix la contenció... Som, doncs, en una proustiana recerca del temps viscut, entre l'amor, la política i la mort. Vicenç Riera Llorca es val per al seu designi de les més diverses tècniques narratives, des del document al monòleg interior, i sempre amb una sòlida eficàcia, tan segura que pren el caient d'una fórmula. Però cal tenir en compte que per l'edat (nascut el 1903) és el primer de la seva generació, entre Francesc Trabal i Xavier Benguerel, a portar fins a la novel·la catalana de postguerra aquesta pràctica objectivitat del realisme narratiu que, donat el gruix de l'obra a la qual és aplicada, constitueix una innovació cabdal.

Joan Triadú. La novel·la catalana de postguerra (Barcelona, Edicions 62, 1982)


Etapa mexicana de Vicenç Riera Llorca
Meritxell Guitart i Andreu


El 8 de febrer de 1939 va creuar la frontera i, després de passar pel camp de concentració del Voló, del qual va aconseguir sortir amb l'ajuda del cònsul de Portvendres, va marxar cap a París, on va viure uns quants mesos gestionant, amb l'assessorament de La Federación Internacional de Periodistas, la seva marxa cap a algun país d'Amèrica Llatina: Mèxic, si era possible. Quan va obtenir un visat i es preparava per deixar França definitivament a l'octubre, va esclatar la guerra i el viatge es va haver de suspendre. Expulsat de París, es va haver de traslladar a Narbona, on va treballar a la verema i l'1 de desembre de 1939 va embarcar al port de Burdeus en un vaixell que es dirigia cap a la República Dominicana, el Dellasale.

Va arribar a Santo Domingo el 19 del mateix mes. Després de dos mesos de subsistir en la Dominicana amb l'ajuda que el SERE destinava als exiliats: va treballar en el diari La Nación i en el restaurant Hollywood de la capital, on feia de cambrer i d'intèrpret. Però sempre es va considerar de passada a l'illa, com gairebé la majoria de refugiats, i finalment el 4 de febrer de 1942 va aconseguir embarcar en el Presidente Trujillo, un vaixell noliejat JARE que va atracar en el port mexicà de Veracruz el dia 12 del mateix mes.

Les primeres tasques que va realitzar a Mèxic van ser les de caricaturista per una revista de còmics i una novel·la rosa, contractat per l'editorial d'un espanyol que s'havia instal·lat al país. Poc temps més tard va entrar de corrector de proves en la impremta que regentava Avel·lí Artís Balaguer i també va començar a traduir de l'anglès i del francès els llibres que s'imprimien en el mateix taller i que Ediciones Minerva editava per al Comité de Propaganda Interaliado.

El 1943 Artís li va proposar d'associar-se amb ell per muntar una editorial amb la idea de publicar llibres sobre la guerra, que tenien un gran èxit en aquells moments. L'empresa, anomenada Ediciones Fronda, només va posar a la venda dos llibres; un traduït per ell mateix i l'altre per Joan Sales i Núria Folch. Artís va ser contractat com a gerent de la Imprenta Sícoris i en ella Riera Llorca també va entrar com a corrector de proves.

Durant les seves hores lliures va continuar amb les traduccions per a Minerva i posteriorment per a d'altres editorials; va participar també en les activitats dels catalans exiliats –conferències, cant coral, cursets [...] – i va col·laborar en algunes de les revistes que editaven.

Es va incorporar en la redacció de Full Català en la seva segona època i va ser un dels fundadors de Quaderns de l'Exili. El 1946 Avel·lí Artís va fundar La Nostra Revista, de la qual en fou secretari de redacció. Aquell mateix any es va publicar la novel·la Tots tres surten per l'Ozama, reflex de la seva estada en la Dominicana, i va publicar també la col·lecció de relats Giovanna i altres contes, molts dels seus textos ja havien sortit publicats anteriorment a la premsa.

L'agost de 1946 va redactar el primer i únic número de la revista Endavant, dirigida per Àngel Estivill, que pretenia ser el portaveu del moviment socialista de Catalunya a Mèxic. A més va formar part del consell de redacció de la mexicana Lletres va ser vocal de la Unió de Periodistes de Catalunya, que va editar un butlletí d'informació general durant el 1947, "Butlletí de la Unió de Periodistes de Catalunya a Mèxic".

Després de deixar la impremta va entrar com a redactor a la revista mexicana Confidencias. El 1948 va ser secretari de la redacció de Lletres i va editar, junt amb Víctor Alba, Cròniques, de tendència socialista i de curta durada, que s'imprimia en els tallers de Bartomeu Costa-Amic. Des de la seva sortida de Catalunya, va col·laborar amb articles i narracions en diferents revistes editades en l'exili, com ara Ressorgiment i Catalunya de Buenos Aires i Germanor de Santiago de Xile.

El 1952 va abandonar Confidencias per acceptar el càrrec que li va oferir l'ambaixada britànica com a traductor en la seva secció de premsa d'un noticiari que distribuïa els diaris mexicans, i com a intèrpret a l'arribada d'una personalitat britànica al país. Aquell mateix any va acceptar el càrrec de director de Pont Blau, revista que va publicar el seu primer número al setembre.

Retrato hecho por Saül GordilloDes del 1950, Riera Llorca mantenia una correspondència assídua amb Joan Fuster, qui li va proporcionar textos seus i d'altres escriptors per a publicar a la revista. En aquell mateix any el grup de Pont Blau va començar a publicar llibres amb el nom d'Edicions Xaloc, on Riera Llorca en fou soci fundador. El 1955 va publicar Catalunya en la Corona d'Aragó, guardonada amb el premi Serra Hunter dels Jocs Florals de San José de Costa Rica. Va aconseguir ser cap de l'oficina de premsa a l'ambaixada britànica, càrrec que no li va impedir acceptar la proposta de Dalmau Costa per publicar una revista d'Esquerra Republicana que no depengués de la direcció del partit: així va néixer Veu de Catalunya, l'any 1958, de la qual es va encarregar tècnicament sense constar com a director, fins que va passar a mans del Consell Nacional. Tampoc no va deixar de dirigir Pont Blau fins a l'últim número, el 1963.

El 1962 la seva nacionalització el va permetre visitar Catalunya en qualitat de ciutadà mexicà, per preparar-ne la tornada, però encara va tardar set anys a donar el pas definitiu. Encara a Mèxic, va organitzar el 1968, amb motiu del Congreso Internacional de Hispanistas, dues conferències de britànics catalanòfils en l'Orfeó Català de la ciutat, una de Brian Tate amb el títol de "Catalans i aragonesos", i l'altra de Robert Pring-Mill sobre la figura de Ramon Llull. El 1964 va néixer la revista Xaloc, que continuava la línia de Pont Blau i en la qual va col·laborar, al marge de la direcció, fins a la seva tornada a Catalunya, el 1969.